Sol i de dol
Sol i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
-
-
-
Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós
- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.
-
-
-
No pas irós, ni trist, si dellà el riu,
Entre pollancs, veig els celatges verds
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts
El fum negrós fa el paisatge soliu,
Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu
Que res no val, i nega l'univers,
I del compàs i el plom tothora advers,
I del concret, als déus clama si viu.
Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars
Em fan fruir, sense albir, alba i nits,
Els rierols morents en prats florits,
El ras nocturn i el cim desert, i al març,
Els comiats d'amor en rústics bars,
A sol colgant, entre besars humits.
-
-
-
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
-
-
-
Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.
La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: "Plou sang a les codines".
-
-
-
No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.
Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.
-
-
-
Comentari: El poema que he escollit, titulat “Sol, i de dol” , aquest forma part del llibre “Sol i de dol”, escrit per J.V.Foix des del 1913 fins al 1936, i publicat al 1947. Encara que comenti sols, el fragment de “Sol i de dol”, he volgut introduir alguns exemples dels poemes d aquest llibre, ja que la reflexió que pots arribar comprendre és la mateixa per cada un dels poemes, la temàtica dels poemes és molt semblant.En aquest poema hi es reflectit la reflexió del autor, protagonista, en aquest cas, sobre la reflexió de la pèrdua de la seva pròpia identitat pel que fa a la qüestió, en que no sap on es, o entre la societat, ja que està confós en que es una estafa, un engany. Aquest poema m’ha agradat molt, ja que l’autor juga a l’hora d escriure, és a dir, juga amb les paraules, i aquest és especial, ja que utilitza paraules abruptes, paraules que no són senzilles, costen de entendre, i per tant el fa un poema interessant.
1 comentario
Anónimo -