Poemes de Joan Vinyoli

TOT ÉS ARA I RES
1970           [“De Li Tai-po sabia
          que dictava els seus versos, embriac,
          i que es llançà de nit al mar
          per agafar la lluna”] QUERALBS Tota la nit, al llosat,
la pluja bat. 
                   Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
                        Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi 
cap diamant.  

ENCARA LES PARAULES
1973 (Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985: “Una connexió explícita (amt “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes, una actitud ifuL; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també l’antic valor màgic i místic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança  prosaica. [...] però de tant en tant encara cueja el peix de fondàries, l’orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i místic. En el rerafons, el seu realisme és l’efecte d’un desencís, d’una pèrdua i d’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics.”) 

  NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
                                   I què veus?
No res, un fum.
                         En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci. 
 

ESTRANYA CONSISTÈNCIA

Passejo sense pensar en res que no sigui
desparendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines ?atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d’on venies.
                              A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú. És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d’un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se’m torna gelatina freda.