Màrius Sampere
Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.
Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.
Poema de Màrius Sampere
Tot sòlid és forma - El fred que tu dius (1980-1985)
Tot sòlid és forma
al voltant d'una llàgrima glaçada
i Déu figura la visió del cec,
allà on es confon l'àtom amb la nebulosa
i amb mi, el meu pal brandant la bandera
dels difunts. Crido fort:
jo sóc d'aquest regne final!
Més enllà de Déu, l'ésser consisteix
en el més enllà de Déu. Va produir-se la fractura
i d'aquell dany ençà la divinitat és irreparable,
vessa el carburant, la sang fa olor de suc
de martiritzades floretes camperoles.
Mentrestant, la naturalesa es remou majestuosament,
amb afecte maternal ens revela
que bella pot ser la crueltat, que cruel la bellesa.
Davallo, giro el cap de dreta a esquerra. D'una ullada
assisteixo al principi del món i en presencio
la fi. M'hi rabejo
desolat. On és el responsable?
Qui és, que no para de somriure?
Comentari:
La poesia de Màrius Sampere és obsessiva i tumultuosa. Parteix d’un seguit de motius recurrents (el naixement i la mort, les figures del jo i el seu Altre, de la mare, de Déu i el Diable), es construeix en espiral al voltant de la paradoxa (“No sóc res, però aquesta és la meva consciència”) o d’una lògica als límits de la lògica poètica convencional (“Sóc un punt en el qual s’ha instal·lat una línia”), amuntega temes i situacions, pren una forma esqueixada més semblant al balbuceig que no a la confiada gramàtica postsimbolista, i mira de dir (d’invocar) una realitat inabastable amb paraules, però que això no obstant les paraules apamen i basteixen alhora. Perquè per a Sampere la poesia és, sobretot, invocació. El poeta escriu il·luminat, embriagat, des del centre d’un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica (ell és el torsimany, el nabí dels hebreus en una versió molt personal i, doncs, apòcrifa): “La veritable veu, potser no meva / sinó del qui m’habita sense límit”. Com odem observar, aquest poema té una relació en vers al que he esmentat anterirment, ja que fa referència a Déu i al seu jo. Explica com la creació del que ens envolta i ho relativitza.
Fernando Pessoa
Poeta portuguès que va introduir a la literatura europea el modernisme portuguès, però que només va arribar a reconèixer després de la seva mort a Lisboa, en 1935. Pessoa va néixer a Lisboa, però durant la seva infància va viatjar a Durban, a Sud-àfrica, on el seu padrastre era cònsol, havia perdut al seu pare amb 5 anys i la seva mare es va casar en segones núpcies. L’anglès es va convertir en la seva segona llengua: va ser bilingüe i va treballar com traductor tècnic; va publicar els seus primers poemes en anglès. Al mateix temps que va treballar com traductor es va convertir en el principal focus estètic de l’avantguarda portuguesa i va col·laborar en diverses publicacions com Orfeo, òrgan de la literatura avantguardista. Influït per la filosofia de Schopenhauer i de Nietzsche, i pels simbolistes francesos, va introduir en el seu país els corrents literaris en voga de l’època; des del modernisme al futurisme. No va publicar poesia en portuguès fins a un any abans de la seva mort, quan va aparèixer una col·lecció de poemes signats amb diferents noms, com si fossin distints alter egos. És la seva una obra que veritablement pot dir-se que representa tots els aspectes diferents de la personalitat del poeta amb la seva completa varietat de veus i diferents estils individuals. Després de la seva mort han aparegut les seves Obres Completes publicades amb diferents noms. I-Poesies, 1942, de Fernando Pessoa; II-Poesies, 1944, de Alvaro de Campos; III-Poemes, 1946, d'Alberto Caeiro; IV-Odes, 1946, de Ricardo Reis; V-Missatges, 1945; VI-Poemes dramàtics; i VII i VIII-Poesies inèdites. Destaca també El llibre del desassossec (aparegut en 1982), que va iniciar el poeta en 1912 i que es compon de aforismes, divagacions i fragments del seu diari.
Poema Fernando Pessoa
Mar Português
O mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos,quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!
Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.
Mar Portugués
¡Oh mar salada, cuánta de tu sal
son lágrimas de Portugal!
¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron,
cuántos hijos en vano rezaron!
¡Cuántas novias quedaron por casar
para que fueses nuestra, oh mar!
¿Valió la pena? Todo vale la pena
si el alma no es pequeña
Quien quiere pasar allende el Bojador
tiene que pasar allende el dolor.
Dios al mar el peligro y el abismo dio,
mas fue en él donde el cielo se miró.
Comentari:
Fernando Pessoa com ja sabem és un poeta Portuguès, el qual la major part dels seus poemes estan escrits en portuguès. Aquest és un exemple, encara que tot el recull de poemes està traduit all castellà. M'agrada molt aquest poema ja que fa referència a un moment de la seva vida, que és quan abandona la seva terra, Portugal. li parla al mar, és com una reflexió sobre el que ha fet i el que ha deixat de banda, el que ha abandonat.I exemplifica que ha patit molt de dolor i que per aconseguir allò que un vol s'ha de petir, independentment de la manera que sigui. Pel que fa a la mètrica utilitza per fer el poema dues estrofes cada una amb sis versos. Com podem veure entre el portuguès i el castellà no hi ha gaire diferència.
Café con libros - Fernando Pessoa
PETITA ESCENA NOCTURNA
En una cantonada pobra
d'un carrer vell un bar nocturn
de tant en tant obre la porta
i n'ix la música i el fum.
Hi ha quatre motos aparcades,
les fulles dormen als balcons,
a les parets escrostonades
cares pintades i oracions.
Passen altius sis policies
creient que són un grup de rock
en busca de verges, de víctimes
pel seu altar d'armes de foc
i t'acorralen entre els cotxos
i la paret i escorcollant
no et troben res ni fins al forro:
només tens l'ànima il.legal.
A crits et diuen que te'n vagis
i se'n van ells, són collonuts,
perdonavides, trinitaris,
sabent que no t'han conegut.
En una cantonada estreta
torna la calma i el xiu.siu,
una persiana verda peta
i al portal un, begut, fa el riu.
Comentari:
Aquest és un poema d’Enric Casasses, Petita escena nocturna va ser escrit a Empúries el 1994(Començament dels començaments i ocasió de les ocasions). Enric Casassas utilitza una forma d'escriure molt peculiar, es anomenada poesia underground, ja que aquest tipus de poesia parla dels problemes de la societat, en aquest cas podem trobar que Petita escena nocturna, és un clar exemple d'aquest tipus de poesia que Enric Casasses utilitza.Utilitza la composició del poema per fer arribar al lector l'abús implantat per la policía a la gent jove, bàsicament aquest poema és una critica. Si ens fixem en el poema podem esbrinar un munt d'elements que descriuen la situació i el moment. Per exemple podríem dir que és a la tardor, ja que descriu les fulles, es situat a un barri, possiblement de festa nocturna ja que informa del bar nocturn.També reflecteix els conflictes. Aquest poema m'agrada ja que actualment, ocorren aquest tipus de situacions entre la polícia i la joventut.
Enric Casasses
Enric Casassas, nascut a Barcelona en 1951, està considerat una de les veus més particulars de la poesia catalana actual. Avalat per la crítica (ha guanyat alguns dels premis més importants de poesia en català) i per altres poetes com Joan Brossa, és sobretot un estendard de la poesia underground de Barcelona. A principis dels vuitanta va començar a fer recitals, juntament amb altres poetes, en bars, ateneus llibertaris i enmig del carrer. Mai més ha abandonat aquesta actitud rebel i fora de les normes. La poesia d'Enric Casassas beu de fonts molt diverses, des dels trobadors fins a les avantguardes, i els seus recitals resulten frescos i directes, sense barreres de cap tipus. El seu estil tan particular de recitar li ha merescut el constant suport del públic barceloní de tot tipus, que ho segueix reciti on reciti.Aquesta vegada, no només recitarà els seus poemes amb la seva pròpia veu. Manel Pugès li acompanyarà amb els seus ritmes i bases musicals i presentaran alguns dels temes del disc que acaben de publicar.
Enric Casasses
Enric Casassas, nascut a Barcelona en 1951, està considerat una de les veus més particulars de la poesia catalana actual. Avalat per la crítica (ha guanyat alguns dels premis més importants de poesia en català) i per altres poetes com Joan Brossa, és sobretot un estendard de la poesia underground de Barcelona. A principis dels vuitanta va començar a fer recitals, juntament amb altres poetes, en bars, ateneus llibertaris i enmig del carrer. Mai més ha abandonat aquesta actitud rebel i fora de les normes. La poesia d'Enric Casassas beu de fonts molt diverses, des dels trobadors fins a les avantguardes, i els seus recitals resulten frescos i directes, sense barreres de cap tipus. El seu estil tan particular de recitar li ha merescut el constant suport del públic barceloní de tot tipus, que ho segueix reciti on reciti.Aquesta vegada, no només recitarà els seus poemes amb la seva pròpia veu. Manel Pugès li acompanyarà amb els seus ritmes i bases musicals i presentaran alguns dels temes del disc que acaben de publicar.
Poemes de Joan Brossa "Poema objecte"
Poemes de Joan Brossa "Conjur"
Joan Brossa
Joan Brossa va néixer el 19 de gener de l'any 1919 al barri barceloní de Sant Gervasi, concretament al carrer de Wagner. La seva infància es desemvolupà al voltant d'aquest carrer que, per un caprici del destí, portava el nom de qui més tard es convertiria en un dels seus compositors preferits.
Des de ben petit Brossa es sentí més identificat amb la familia del seu pare, que treballava de gravador, que no pas amb la de la seva mare, una antiga cantant de "zarzuela" que havia crescut en un ambient molt més conservador.
El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. Peró la mort del pare quan Brossa encara era un nen l'obligà a conviure més amb la familia de la mare.
En referir-se a la seva etapa d'estudiant Joan Brossa sempre ho va fer amb poc entusiasme. En realitat considerava que l'escola era una mena d'estafa on només ensenyaven "cultura d'opereta". Així ho demostra una de les seves frases predilectes: "Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen".
Poemes de Joan Vinyoli
TOT ÉS ARA I RES
1970 [“De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per agafar la lluna”] QUERALBS Tota la nit, al llosat,
la pluja bat.
Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.
ENCARA LES PARAULES
1973 (Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985: “Una connexió explícita (amt “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes, una actitud ifuL; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també l’antic valor màgic i místic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança prosaica. [...] però de tant en tant encara cueja el peix de fondàries, l’orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i místic. En el rerafons, el seu realisme és l’efecte d’un desencís, d’una pèrdua i d’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics.”)
NO RES, UN FUM
La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus?
No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci.
ESTRANYA CONSISTÈNCIA
Passejo sense pensar en res que no sigui
desparendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines ?atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d’on venies.
A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú. És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d’un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se’m torna gelatina freda.
Joan Vinyoli
Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Premis:
Poemes en prosa
POEMES EN PROSA:
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------
(1927) DIARI 1918 (fragments)
-
M'assegurava que eren dos-cents els joves del poble que tenien un cavall negre com el meu. Però vaig espiar, una a una, llurs estables i vaig comprovar el seu engany. Les estables són buides i són buides les cases. Al poble només hi som jo i el meu cavall que errem de nit i de dia pel laberint de les seves ombres. Quant a Gertrudis, és ben morta al fons de l'abisme on la vaig precipitar. ¿O és que tants de milers d'estels que guspiregen en la negror celeste no exalten la joia de la meva solitud? Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig: era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarel.la amb les colors de l'iris. Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin a mos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?
--------------------------------------------------------------------------------------------
NOTES SOBRE LA MAR, 2
-
Ben lligat el nas de cartó, grotesc, em passejava pel moll amb un imponent diccionari de sinònims sota el braç. El barquer, vulgues no vulgues, em féu navegar mar endins. Era un pastor anglicà, i em volia demostrar com els miracles més bells s'han esdevingut a la mar. En adonar-se, però, del meu nas arbitrari, tingué la polidesa de calar-se el seu. Aleshores, emfàtic, em digué que només la vanitat dels homes fa que, en el viure humà, del nostre planeta en diguin la Terra, però que Déu i els sants en diuen en llur llenguatge etern, la Mar; que la terra era només en el nostre planeta un accident, un fenomen transitori. "Els homes -em deia- són la colomassa de la mar." La gran inconeguda dels homes era, per al meu barquer, una peixera esfèrica errant pels espais celestes per a esbargiment dels àngels.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
krtu
(1932) RETORN A LA NATURA [fragment]
-
Só jo que porto, més alt que tots, l'ocellàs d'alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera. Pere, Lluís! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta. No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes i un cordill li he farcit les entranyes i aqueta nit batrà les ales. Joan, Ernest! No voleu jugar més amb mi?
Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós; però aquell capatàs m'ha dit que no em mogués d'aquí, i que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l'ombra de la qual, en projectar-se damunt la mar, s'hi insinua amb irregulars corbes obscenes.
-----------------------------------------------------------
ON ANIRÉ TOT SOL
-
Vaig aconseguir que em deixessin ésser pintor de parets. Dret, dalt un tauló sostingut per dues escales, pinto rètols a totes les cases: COTILLAIRE, COTILLAIRE, COTILLAIRE, COTILLAIRE. L'olor del vernís m'embriaga tant, que, a mig matí, deixo la feina i, presa d'una folla joia, corro carrer amunt i carrer avall, i crido oia! oia! Però el flequer que m'havia contractat ahir, em perseguí llanterna en mà fins a la placeta i m'obligà a acabar la T del rètol de casa seva. Era fosc, fosquíssim. Sense moure'm de dalt de la bastida em vaig posar a tocar valsos sentimentals amb un violí. Les acàcies havien plegat ja les branques damunt les soques i la pica de la font, somorta, engolia pètals marcits d'estel. Del fons misteriós del garatge de l'amo sortí, empesa per tot d'infants, i de la grandària d'una roda de carro, la lluna. Els ocells, a milers, brollaren del fons de les xemeneies i li volien buidar els ulls.
(Jo també hi vull ésser! Jo també hi vull ésser!, hauria cridat de dalt estant si els llavis m'haguessin obeït.) D'un bot salto a terra, m'entrebanco i caic. els infants m'insultaven i em llançaven, furiosos, grosses boles de neu. (Jo també hi vull ésser! Jo també hi vull ésser!, hauria cridat si la veu no se m'ofegués sempre, Déu meu, sempre.) Quan els vaig voler atènyer, havien desaparegut darrere els velluts blau de nit amb què els veïns del meu poble amaguen els cancells de llurs cases.
Sola, immensurable, la lluna havia estat abandonada al mig de la plaça i projectava, en con, la seva ombra damunt una llarga planxa d'alumini. M'hi vaig voler acostar per empènyer-la, però un fred intensíssim em glaçava les mans. De les canaleres dels teulats saltaven, monòtons, rajolins d'oli. Al fons del carrer més baix una mà fosforescent es movia en pèndol.
(On aniré tot sol!: reprendria la tonada dels meus valsos, si m'hagués restat cap corda al violí; trucaria al Ton del bar... Però só geperut i, de dia, la gent del carrer riu quan passo i diu que só boig. Demà de matí em venjaré... Amb un carbó que tinc dibuixaré una ratlla a la paret de totes les cases, començant per la barraca dels burots i acabant per la rectoria. A la torre del portal nou de la carretera pintaré un rètol que dirà COTILLAIRE i, tot posant-me el barret ben de cantó i amb un pot de vernís a cada mà, m'amagaré darrere l'atzavarar de cal Canet per a escoltar al fons de mi mateix les cançons que em sangloten a la gorja i que moren a flor de boca.)
--------------------------------------------------------------------------------------------------
darrer comunicat
(1970) DARRER COMUNICAT
-A Joan Prats Vallè
A Mercè Ros Soler Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel.lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.
-
Comentari: En haches cas, en comptes de esposar un poema, he volgut posar alguns poemas en prosa.
Sol i de dol
Sol i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
-
-
-
Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós
- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.
-
-
-
No pas irós, ni trist, si dellà el riu,
Entre pollancs, veig els celatges verds
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts
El fum negrós fa el paisatge soliu,
Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu
Que res no val, i nega l'univers,
I del compàs i el plom tothora advers,
I del concret, als déus clama si viu.
Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars
Em fan fruir, sense albir, alba i nits,
Els rierols morents en prats florits,
El ras nocturn i el cim desert, i al març,
Els comiats d'amor en rústics bars,
A sol colgant, entre besars humits.
-
-
-
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
-
-
-
Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.
La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: "Plou sang a les codines".
-
-
-
No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.
Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.
-
-
-
Comentari: El poema que he escollit, titulat “Sol, i de dol” , aquest forma part del llibre “Sol i de dol”, escrit per J.V.Foix des del 1913 fins al 1936, i publicat al 1947. Encara que comenti sols, el fragment de “Sol i de dol”, he volgut introduir alguns exemples dels poemes d aquest llibre, ja que la reflexió que pots arribar comprendre és la mateixa per cada un dels poemes, la temàtica dels poemes és molt semblant.En aquest poema hi es reflectit la reflexió del autor, protagonista, en aquest cas, sobre la reflexió de la pèrdua de la seva pròpia identitat pel que fa a la qüestió, en que no sap on es, o entre la societat, ja que està confós en que es una estafa, un engany. Aquest poema m’ha agradat molt, ja que l’autor juga a l’hora d escriure, és a dir, juga amb les paraules, i aquest és especial, ja que utilitza paraules abruptes, paraules que no són senzilles, costen de entendre, i per tant el fa un poema interessant.
Josep Vicenç Foix
Josep Vicenç Foix va néixer a Sarrià (Barcelona) l'any 1894. Començà els estudis de Dret, que no va acabar. Es va dedicar a l'assaig i al periodisme i, sobretot, a la poesia. Les seves obres més importants són les publicades havent passat ja dels 50 anys: Sol i de dol, Les irreals omegues, On he deixat les claus..., i Onze Nadals i un Cap d'Any. Foix es va complaure a definir-se com a "investigador en poesia". Es lliurà al gran espectacle del món i mirà d'ordenar-lo i de donar-li un sentit en la seva ment. Aquest esforç el va dur a la consideració de nombroses contradiccions, sobretot del binomi Real-Ideal, i a una estètica personalísima, propera al Superrealisme i alimentada per un llenguatge molt ric de mots i expressions. Foix va morir l'any 1987.
Obra
Poesia
* Gertrudis. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1927 / Barcelona: Quaderns Crema, 1983 / Barcelona: El Observador, 1991.
* KRTU. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1932 / Barcelona: Quaderns Crema, 1983.
* Sol, i de dol. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1947 / Barcelona: Edicions 62, Col. Els llibres de l'Escorpí/Poesia 26, 1965 / Barcelona: Quaderns Crema, 1985 / Barcelona: El Observador, 1991.
* Les irreals omegues. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1949 / Barcelona: Quaderns Crema, 1987.
* Còpia d'una lletra tramesa a na Madrona Puignau de Palau ça Verdera. Barcelona: Dau al Set, 1951.
* On he deixat les claus... Barcelona: L'Amic de les Arts, 1953 / Barcelona: Quaderns Crema, 1988.
* Plant d'en Joseph-Vicenç, de Barcelona, en lo qual respòs a en Joan Ferrater, Inquietud (Vic), núm. 8, gener 1957.
* Onze Nadals i un Cap d'Any. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1960 / Barcelona: Quaderns Crema, 1984 / Barcelona: El Observador, 1991.
* L'Estrella d'en Perris. Barcelona: Fontanella, Col. Signe 11, 1963 / Barcelona: Quaderns Crema, 1992.
* Obres poètiques. Barcelona: Nauta, 1964.
Obres completes
* Obres completes 1. Poesia [introducció de Pere Gimferrer]. Barcelona: Edicions 62, Col. Clàssics catalans del segle XX 14, 1974.
* Obres completes 2. Prosa [introducció de Joaquim Molas]. Barcelona: Edicions 62, Col. Clàssics catalans del segle XX 28, 1979.
* Obres completes 3. Articles, assaigs polítics (1921 - 1936) [Manuel Carbonell (ed.)]. Barcelona: Edicions 62, Col. Clàssics catalans del segle XX 41, 1985.
* Obres completes 4. Sobre literatura i art [Manuel Carbonell (ed.)]. Barcelona: Edicions 62, Col. Clàssics catalans del segle XX 58, 1990.
* Obres completes. Volum primer [pròlegs d'Albert Manent i de Gabriel Ferrater]. Barcelona: Edicions 62-Diputació de Barcelona, 2000.
Qui és?
Sabrieu dir-me qui és aquest escriptor català?
Només us donaré una pista:
- És un dels representants més significatius de l’avantguardisme a Catalunya.
Poemes de Salvador Espriu
Mrs. Death
ADVERS AL VENT
No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.
FINAL DEL LABERINT
Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.
--> Algunes de les paraules per entendre el vocabulari, són:
* Advers: Contrari, oposat hostilment, desfavorable
* Íntim: De ben endins, guardat per a tu mateix.
* Designi: Pla ideat d’alguna cosa a complir, propòsitSalvador Espriu
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913 i va morir a Barcelona al 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.