Màrius Sampere
Màrius Sampere
Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada. Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.
Poema de Màrius Sampere
Tot sòlid és forma - El fred que tu dius (1980-1985)
Tot sòlid és forma
al voltant d'una llàgrima glaçada
i Déu figura la visió del cec,
allà on es confon l'àtom amb la nebulosa
i amb mi, el meu pal brandant la bandera
dels difunts. Crido fort:
jo sóc d'aquest regne final!
Més enllà de Déu, l'ésser consisteix
en el més enllà de Déu. Va produir-se la fractura
i d'aquell dany ençà la divinitat és irreparable,
vessa el carburant, la sang fa olor de suc
de martiritzades floretes camperoles.
Mentrestant, la naturalesa es remou majestuosament,
amb afecte maternal ens revela
que bella pot ser la crueltat, que cruel la bellesa.
Davallo, giro el cap de dreta a esquerra. D'una ullada
assisteixo al principi del món i en presencio
la fi. M'hi rabejo
desolat. On és el responsable?
Qui és, que no para de somriure?
Comentari:
La poesia de Màrius Sampere és obsessiva i tumultuosa. Parteix d’un seguit de motius recurrents (el naixement i la mort, les figures del jo i el seu Altre, de la mare, de Déu i el Diable), es construeix en espiral al voltant de la paradoxa (“No sóc res, però aquesta és la meva consciència”) o d’una lògica als límits de la lògica poètica convencional (“Sóc un punt en el qual s’ha instal·lat una línia”), amuntega temes i situacions, pren una forma esqueixada més semblant al balbuceig que no a la confiada gramàtica postsimbolista, i mira de dir (d’invocar) una realitat inabastable amb paraules, però que això no obstant les paraules apamen i basteixen alhora. Perquè per a Sampere la poesia és, sobretot, invocació. El poeta escriu il·luminat, embriagat, des del centre d’un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica (ell és el torsimany, el nabí dels hebreus en una versió molt personal i, doncs, apòcrifa): “La veritable veu, potser no meva / sinó del qui m’habita sense límit”. Com odem observar, aquest poema té una relació en vers al que he esmentat anterirment, ja que fa referència a Déu i al seu jo. Explica com la creació del que ens envolta i ho relativitza.